Conreu d’artificis

En aquest pati sí que hi ha flors. Són flors artificials. Lumíniques. Conceptuals. Són flors produïdes tècnicament que depenen en exclusiva de l’hivernacle. Flors que han abandonat tot contacte amb el món natural i, en especial, amb la terra. Una terra que perd sentit i que, gràcies a l’artificialitat, es pot continuar dedicant a la seva activitat original.

Però la mirada humana, habituada a l’espoliació i al maltractament de la natura, acostuma a veure només flors reals, mortes i desposseïdes del seu hàbitat natural. L’ús (social, simbòlic, cultural) de la flor condueix inevitablement a la seva mort. No és tant la finalitat d’aquest ús de la flor el que es critica aquí, ja que normalment es tracta d’un objectiu de cerca de bellesa o de conceptualització de l’amor. Allò que genera la reacció contra el conreu d’artificis són més aviat les conseqüències a gran escala d’aquest ús massiu de flors per al consum humà: la degeneració i la pertorbació naturals.

La tècnica, doncs, esdevé en aquest espai l’última conseqüència del respecte natural. L’hivernacle, en tant que respectuós amb la natura, se n’aïlla i crea un ambient opac que prescindeix de l’aire, del sol i de qualsevol altre element. És en aquest moment quan la relació entre la natura i la vida s’inverteix i les flors d’aquest pati passen a dependre vitalment de l’hivernacle. Els llums es desprenen literalment del recinte, reben la seva energia (artificial) d’aquest complex i perden el contacte amb els testos, buits d’una terra ja innecessària. El conreu d’artificis, a més, esdevé perfectament ordenat i seriat, i tal com expressa l’efecte del mirall, pot arribar a ser infinit. L’artificialitat es converteix així en un camí cap a la sostenibilitat.