La casa del parc

Recordo molt bé aquella primera conversa:- Tinc una parcel·la en aquell barri, és just la del costat del parc. M’agradaria construir-hi una casa senzilla, discreta… I pràctica, molt pràctica.

Potser ella em parlava d’aquella practicitat idealitzada? De la que creiem que ens durà a la felicitat i després ens adonem que el que desitgem és tocar la trompeta o pujar a un cim ben alt? Perdoneu-me, però a mi m’interessava aquell parc. I la pau de les cases discretes, les que no criden.

Dos plans horitzontals de formigó defineixen aquesta construcció senzilla, que s’estira damunt d’un prat. Entre la terra i el cel, una pell de llates de fusta es resisteix estoicament a ser premsada per la massa mentre embolcalla tot allò que cal per ser pràcticament feliç.

La casa del parc juga a dissoldre els límits del seu terreny. Al costat sud, un jardí que la casa contempla obertament s’estén més enllà dels arbustos bo i integrant el parc. Al nord, un hort tan encantador com efímer ens recorda com n’és, de generosa, la terra. I al carrer, a resguard d’un vidre que s’escapa, un auró presumit ens convida a entrar tot xiuxiuejant-nos que res no és el que sembla.