Pista d’atletisme Tussols-Basil

Emplaçada en un entorn natural, aquesta pista d’atletisme permet emfatitzar els valors paisatgístics existents i apropar les curses atlètiques a la naturalesa. La pista s’implanta en una clariana de bosc de roure blanc. Bosc contigu, bosc a distancia i bosc allunyat son les relacions que s’estableixen entre la pista i el bosc, relacions que potencien el paper de les grades com feixes petites o com talussos entre clarianes. “Al límit de la ciutat -al pare natural que discorre al llarg del riu- trobem una àrea anomenada Tussols-Basil que vam dissenyar com a àrea d’oci i esport com a resposta arquitectònica entre el parc natural i la ciutat artificial. En aquests moments hem construït part d’un camí, el pavelló del lavabo, el pavelló 2×1 i una pista d’atletisme. El lloc escollit eren dues clarianes al bosc de roure blanc, separades per una colada volcànica. La gran dimensió que té una pista atlètica comportava grans dificultats per emplaçar-la. Vam decidir tornar a pensar, i fer-ho de manera oberta, com funcionava una pista i retornar a l’home corrent en plena naturalesa.

El bosc permetia que es pogués percebre l’espai de la pista. Vam viure el projecte enmig de grans confrontacions entre els atletes, d’una banda, i els ecologistes, de l’altra. Els atletes no volien cap arbre; els ecologistes no volien que es tales cap arbre. Els arbres intermedis son filtres que canvien segons les estacions. Des d’un filtre opac a un de translúcid o semitransparent.

Hi ha alguna cosa mes a la llunyania: si hi anem, després de la intuïció, s’obre l’espai. La clariana en el bosc de roures, que abans eren camps conreats, esdevé un espai positiu que traspassa els seus límits.

Els llums, talment sentinelles, estan atents i emergeixen d’entre els trones atapeïts. El talús i les petites feixes permeten l’adaptació topogràfica i serveixen al públic. Les torres dialoguen i estableixen referències a l’espai.”