Sortir-se’n

Quatre-cents vint palots disposats en quatre altures conformaven un gran laberint a la plaça dels Jurats de Girona. La proposta volia ser una metàfora de la situació actual en què ens toca viure. La idea era enviar un missatge positiu perquè, malgrat els reptes, les dificultats i les sinuositats del camí, sempre hi ha un fil al qual aferrar-se o que es pot estirar a l’hora d’orientar-se entre la incertesa per, finalment, sortir-se’n. Solament faltava un arbre al centre i un poema de Salvador Espriu a les parets del recinte per a guiar l’entrada del visitant quan una bretolada va calcinar bona part del muntatge pocs dies abans de la inauguració.

Tres-cents metres quadrats de destrossa ígnia, de cendra, de fusta carbonitzada; un escenari totalment diferent, un canvi de variable, una plaça negra, una oportunitat plàstica. Un arbre blanc enmig de la negror de la fusta calcinada impacta la mirada mentre uns versos d’Espriu subratllen la fugacitat de cada moment i acció. Versos fets amb retalls de miralls, capaços de reflectir el cel des de l’observatori elevat. Entremig de l’arbre i de les cendres, més de cent cinquanta ruixadors deixaven anar un polsim d’aigua talment com si les brases encara fumegessin, una pluja d’esperança que, en tocar-hi el sol, descobria la intervenció més etèria: l’arc de Sant Martí.

Davant les adversitats, vam voler convertir els problemes en oportunitats. Ens podíem tornar a aixecar, amb il·lusió renovada, i enviar un missatge molt més potent.

Cançó d’albada

Desperta, és un nou dia, | la llum | del sol llevant, vell guia | pels quiets camins del fum. | No deixis res | per caminar i mirar fins al ponent. | Car tot, en un moment, | et serà pres.

SALVADOR ESPRIU, El caminant i el mur