El Galliner

Tites, tites, tites… va cridar el paisatge de la nostra infantesa. I ens vam acostar a aquell galliner desgavellat. I ens va oferir un cabirol que ens observava, un picot verd que es feia fonedís i uns hortolans de pedra picada que ens regalaven carbassons i cebes. I va arribar la boira baixa dels matins d’hivern, i la gebrada. L’aigua corria pels recs i menjàvem nespres de l’arbre fresques i regalades. I ja no podíem marxar. Perquè volíem ser part d’aquell paisatge, sense fer soroll, amb els ulls oberts i l’esperit joiós.

I, a la taula del nostre galliner, fem dibuixos tremolosos sobre papers reciclats mentre escoltem les músiques de la nostra vida. Prenem cafè asseguts al banc de l’era vestits amb roba de colors. I ens agrada que plogui i faci fred, perquè després el sol brilla encara més. Veiem passar les estacions i la vida per la finestra mentre sabem que aquest petit paradís és tan sols un sortós fragment del mirall trencat de la vida.

I canviem la nostra mirada; ens fem petits mentre admirem les potents ràfegues del vol del picot, els lleugers salts del cabirol i la senzilla noblesa d’aquests hortolans, que abans cuidaven l’hort i les gallines i avui també ens cuiden a nosaltres.