Biblioteca del campus universitari Montilivi

La biblioteca es planteja com un edifici que pertany al bosc veí, la seva estructura lineal permet aquest diàleg. Dos sòlids paral·lels transcorren longitudinalment al bosc i al llarg d’un espai central de deu metres d’amplada il·luminat zenitalment on s’intercalen una successió de galeries i patis enjardinats; per això és al mateix temps fort i dèbil en la seva tectonicitat. La presència del petit bosc demana desocupació, una força tectònica més dèbil perquè no domini allò construït sobre aquest. Aquesta debilitat explica la policromia en blanc i negre dels dos sòlids lineals, la composició del volum en plans, la lleugeresa de la coberta de la galeria central que uneix però a la vegada separa els sòlids al aixecar-se, el conjunt tendeix a desmaterialitzar-se (cosa que passaria en cas d’incendi). Però al mateix temps la seva presència tectònica és forta; un sòcol de formigó vist li permet inserir-se en el vessant tot amagant la seva presència parcialment, però guardant al seu interior un ampli espai unitari en forma de nau gràcies al tractament arbori de l’estructura (la massa és a dalt) i permetent que aquest espai sigui a la vegada festiu, processional, cerimoniós i aspirant a la memorabilitat. Aquest buit central de la galeria permet incorporar a l’interior de la biblioteca l’experiència sensorial i visual del bosc. Els dos sòlids suporten funcions diferents. Per un costat, al bloc que dóna al bosc i a nord se situen les zones de lectura. És lleuger, en moviment, la seva pell exterior és d’alumini, vidre i fusta, és obert al bosc i dialoga amb ell. Per l’altre costat, al bloc paral·lel al carrer de vianants se situa la part del programa corresponent als llibres, els serveis i els accessos. Aquest bloc és més dens i tancat, delimitat exteriorment per una carcassa de formigó armat que s’introdueix en la topografia ascendent del carrer de vianants. Aquest bloc delimita la façana de més importància de cara al campus, tot i que conté àrees servidores que el protegeixen del soroll, del sol de ponent i de l’accés incontrolat sobre el lluernari. Un filtre d’acer galvanitzat en calent, com un teixit fitomòrfic juxtaposat sobre la carcassa de formigó, permet solucionar aquesta contradicció formant una doble façana. El conjunt perd alçada a mesura que s’entrega sobre la topografia ascendent i es perllonga amb una terrassa que forma la cinquena façana de l’edifici. L´ interior no s’ha volgut caracteritzar, ni determinar-ne formalment els usos, ja que és un edifici que està destinat al canvi i a la transformació. Aquesta senzillesa de l’espai i la força de l’exterior estratificat fan que l’estructura portant, els tancaments exteriors i les pells interiors siguin els únics protagonistes del disseny.