Conjunt plurifamiliar Els Químics

ANTECEDENTS

Girona ha esdevingut una ciutat expansiva en les darreres dècades, per la seva posició estratègica respecte d'àrees turístiques tant importants com la Costa Brava o els Pirineus Orientals.

En aquests anys la ciutat ha crescut cap al sud ocupant una bona part de les àrees que encara quedaven lliures i recuperant part del sòl industrial pels usos residencials.

Aquest ha estat també el destí de l'antiga fàbrica d'àcid tartàric (popularment coneguda com "Els Químics") que deixà de funcionar el 1990. L'element arquitectònic més important de la fàbrica era una xemeneia de planta circular i 56 m d'alçada, inclosa com objecte a salvaguardar en el catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Probablement, això va induir als promotors inicials a oferir l'encàrrec a l'arquitecte Aldo Rossi (1931-1997), que havia fet de les xemeneies troncocòniques un dels signes iconogràfics distintius de la seva obra.

En la seva primera versió, el projecte d'Aldo Rossi per Els Químics, de 1994, proposa una estructura principal formada per grans edificis col·lectius que continuen la traça de l'antiga fàbrica, complementada per una estructura secundària de cases més baixes que prenen la directriu d'un carrer transversal.

Al centre del front principal s'ubica un vestíbul urbà que engloba la xemeneia i que a través d'un portal, s'obre a una plaça tancada. Rossi al·ludeix, de forma explícita, a alguns arquetipus de la tradició urbana espanyola, tals com el carrer major i la plaça major amb sorprenent literalitat. L'important, però, és que per a Rossi la implantació residencial i l'espai públic que genera són dues qüestions inseparables que cal resoldre amb un sol gest. La forma de la residencia resulta llavors reconeguda en la mesura en que és el motlle dels indrets públics que defineixen la ciutat.

En aquest sentit, la nostra proposta és estrictament fidel al llegat cultural d'Aldo Rossi. En canvi, les solucions arquitectòniques concretes se separen obertament de les de l'arquitecte milanès. Respectant tots els paràmetres urbanístics que fixa l'avantprojecte de Rossi, la nostra intenció ha estat generar un sistema residencial obert capaç de dialogar amb les diverses situacions que es produeixen en el seu entorn. La gran xemeneia segueix governant la composició del conjunt, però, en lloc de restar englobada i, d'alguna manera, empresonada per la nova edificació residencial, com passa a la proposta de Rossi, es converteix en un element autònom i assumeix el paper d'articular els dos principals espais públics que el projecte genera: el passeig o saló urbà de directrius est-oest i la plaça central, que constitueixen figures semi obertes plenament integrades a l'estructura urbana d'aquesta banda de ciutat.

LA IMPLANTACIÓ

El solar disponible, de 2,26 hectàrees d'extensió, te una longitud de 250 m; l'amplada oscil·la entre els 85 i els 100 m. El desnivell total entre el punt més alt (vèrtex sud-est) i el més baix (vèrtex nord-oest) abasta els 5 m. La posició de la xemeneia al solar li permet actuar como a focus central de tota l'operació.

Els nous edificis residencials es disposen en forma de greca i generen tres espais còncaus o semi-patis, els dos laterals oberts per la seva cara sud, enjardinats i tractats com àmbits domèstics, i el central obert al nord cap a la visió de la ciutat, a mode de plaça pública pavimentada. La xemeneia presideix la plaça i es col·loca en el seu eix, la seva base quadrangular, però, està girada respecte dels nous edificis residencials, de la mateixa manera com ho estava l'antiga fàbrica. Aquest gir es manifesta en una part del paviment de la plaça i reprodueix la projecció en planta del cos principal del complex fabril.

L'edifici que delimita la plaça pel costat sud deixa a ambdós costats un espai de separació de 7 m d'amplada que permet l'entrada del sol hivernal a la plaça sense impedir la visió de la xemeneia des de la cara sud del conjunt. La coronació és horitzontal tot i el desnivell existent del terreny. Això es resol afegint una planta als edificis de l'ala oest la qual cosa permet adequar l'entrega de l'edificació a les condicions topogràfiques del sòl urbà en que s'assenta.

L'espai lliure de la plaça mesura 50 x 50 m i els jardins laterals 50 x 46 m. Tota la planta baixa de l'edifici, excepte els vestíbuls d'accés als habitatges, es destina a locals comercials. Els locals de planta baixa disposats en les cares est i oest tenen porxos de 4 m d'amplada que permeten el pas dels vianants a cobert. Un pas continu que enllaça els jardins laterals amb la plaça central a través d'una sèrie de porxos, genera un recorregut interior que travessa la peça en la seva totalitat.

ELS HABITATGES

 

El conjunt residencial "Els Químics" està format per 291 vivendes, 26 locals comercials, un garatge soterrani per 370 vehicles i una sèrie d'espais públics i semipúblics directament interrelacionats amb l'edificació. El projecte tracta de fer compatible la bona orientació dels habitatges amb la construcció d'un gran front urbà orientat cap a la ciutat històrica. Les sales d'estar obren cap els jardins del costat sud, però és la cara nord, que s'ha resol mitjançant un mur de totxo perforat per finestres de ritme uniforme, la que assumeix la representativitat arquitectònica del conjunt.

 

Els cossos edificatoris de directriu nord-sud que delimiten lateralment els espais lliures, es formen amb vivendes d'una sola orientació mentre que en els cossos de directriu est-oest preval la vivenda "passant" de doble orientació. Això genera condicions diferents per a les diverses façanes.

Apareix, llavors, una varietat de situacions i de percepcions del conjunt que contrasta amb l'elementalitat de la figura en planta.

Les terrasses de la cara sud evoquen la imatge de les galeries de l'arquitectura tradicional. Dotades amb persianes corredisses i orientables, incorporen al tractament de façana una especial vibració que situa en segon terme els episodis particulars del programa. Les terrasses que s'obren a la plaça o als carrers perimetrals intenten oferir una imatge arquitectònicament més estable com correspon a un espai públic. En aquest cas les persianes es converteixen en un sistema de lames petris fixes que construeixen la imatge de l'escenari urbà.

La plaça, oberta cap a la visió de la ciutat i del seu entorn geogràfic, es construeix amb els mateixos elements que formen el conjunt edificat. La única singularitat són els espais laterals de 7 m d'amplada que, juntament amb la xemeneia, dibuixen en planta una figura triangular que, en certa manera, assumeix el requeriment de monumentalitat que és implícita en la forma i en la posició d'aquest fragment urbà.

 

 

 

 

??

??

??

??

 

1