Narcís infinit

A mitja Pujada de Sant Martí, sota l’arc de pedra que emmarca la porta d’una façana senyorial, es descobreix al fons la penombra d’un pati. Allà hi ha un objecte inquietant, en què es veuen flors retallades amb geometries afilades. En apropar-nos-hi, el pati es multiplica i es fa gran desplegant en vertical unes imponents balustrades de pedra sota l’enteixinat de fusta. Aquesta geometria inesperada al centre del pati resulta ser un altre pati, que revela dins seu un jardí infinit amb centenars de flors que es propaguen a través de reflexos cap a un horitzó que s’esmuny de la mirada.

El recinte emmirallat, ple de narcisos, forma un pla horitzontal de flors que es repetirà infinitament. Cadascun dels narcisos, com el del mite d’Ovidi, es multiplicarà atrapat en el seu propi reflex, encara que en un emmirallament sense fi. El narcís, que dona nom al patró de Girona, no representa una natura real, sinó que recorda la presència de l’home i del seu ego en la seva tradicional representació