Buit domèstic

La cabanya sempre ha estat vinculada al fet de guardar, de servir com a recipient per contenir aliment i protegir-lo de la pluja i dels animals; ha estat un element per guardar la vida. En un estadi primitiu, podem relacionar l’arquitectura amb el niu i amb la cova. Dues realitats oposades que donen resposta a la primera necessitat del fet de viure: protegir-se. El niu com a lloc funcional, artificial, acollidor, com a renúncia a la vida nòmada. La cova com a lloc aliè als seus habitants, un buit apte per a la vida i per a les persones que usen les seves concavitats. El projecte reomple el volum de la cabanya, redibuixa les dues aigües de la seva forma original. La construcció esdevé per addició, per entreteixir branques del mateix lloc. Just dins d’aquest volum, al mig d’aquest ple, es deixa l’espai buit de la forma arquetípica de la casa, es deixa un buit potser per habitar. Esdevé una cova dins un niu, un refugi o un espai per guardar vida, esdevé un buit domèstic.