Parc de les aigües PREMI JURAT DE LA CULTURA

Les hortes de Vilabertran, un antic espai rural a cinc minuts del centre de Figueres, estaven condemnades a desaparèixer. Abandonades, encara conservaven les traces de la seva organització agrícola: la masia del Mas Torrent, els murs de pedra que delimiten les parcel·les i els camins, la xarxa d’aigua, mines, canals de rec, pous, basses i cisternes, la xarxa de drenatge, les pantalles tallavents de xiprers; els arbres fruiters: noguers, figueres, cirerers; els arbres d’ombra: plàtans, freixes, oms… Un ambient molt particular. L’Institut Català del Sòl va organitzar un concurs sobre els espais verds d’un projecte urbanístic ja decidit i que no tenia en compte les preexistències. Vam proposar deformar-lo, de manera que, sense perdre edificabilitat, poguéssim atrapar, amb la superfície disponible per als espais verds, les traces existents més significatives. I amb elles, l’atmosfera del lloc. No feia falta inventar un parc urbà. El parc ja existia. Així, es confronten dues realitats: l’ambient rural preexistent i el nou ús urbà. Dues realitats que poden conviure i posar-se en valor mútuament, tot recolzant-se en les seves diferències i en els seus contrastos. A partir d’aquí, el projecte proposa una mínima intervenció, necessària per adaptar el lloc al nou ús: murs de contenció per suportar els carrers elevats, camins i passarel·les per recórrer les zones humides, llocs d’estada,… La nova capa superposada havia de ser unitària per no suplantar l’existent. L’ús d’una sola família de formes i materials ens permetia aconseguir aquesta unitat: palplanxes metàl·liques, particularment adaptades al terreny de sorres i llims, configuren tots els elements. Col·locades horitzontalment construeixen camins, passarel·les elevades, bancs i canals; en vertical, murs de contenció i faroles; al doblar-les, fonts i gandules. Un sol gest que serveix per identificar el que és nou i, sobretot, per ressaltar i valorar el que ja existia.